GUANYADORS SANT JORDI 2019
GUANYADORS SANT JORDI 2019
GRUP A (de 9 a 12 anys)
PREMI ABSOLUT (poesia o narració)
Maria Martín Jiménez
SANT JORDI 2
Sant Jordi, també conegut com a George’, feia pocs anys que era pare d’una nena anomenada Ariel.
La seva dona, la princesa Elena, treballava al palau dels seus pares i, en George, havia de cuidar l’Ariel.
Un matí, en George, quan es va despertar, no trobava l’Ariel enlloc. Va trobar una nota sobre el llit de l’Ariel que deia:
Estimat George, sóc el drac Lui, si no em tornes el roser que va néixer de la sang del meu pare, el Gran Drac, no tornaràs a veure la teva estimada filleta. Quedem a les cinc aquesta tarda, a la cova on va morir el meu pare.
El George tot espantat va enviar un Whatsapp a l’Elena, on deia:
Vine immediatament, l’Ariel ha desaparegut!
Passada una estona, l’Elena va arribar a casa i, un cop assabentada del que havia succeït, va dir al George que havien d’idear un pla per recuperar la seva filla. No estava disposada a perdre el fantàstic roser que li havia regalat el seu marit, feia uns anys.
El pla que van idear consistia en anar al Basar Xinès i comprar un roser molt semblant al seu, presentar-se a la cita del drac Lui i recuperar a l’Ariel.
A les cinc es van presentar a la cita i van fer l’intercanvi. Però, el drac es va adonar que el roser duia una etiqueta on posava ‘’Fet a Xina’’.
De sobte es va posar vermell com un pebrot i, seguidament, morat com una albergínia, i dels forats del seu musell va sortir una flamarada, que va deixar ben socarrimat el pi de davant de la cova.
En George i l’Elena van agafar ràpidament l’Ariel per poder fugir, però en Lui va dir molt enfadat:
—Com goseu enganyar-me en un tema tan seriós com aquest!
Els pares de l’Ariel es van disculpar, i van explicar el motiu de la seva acció. No volien desfer-se d’un roser tan especial, ja que feia unes roses molt oloroses, vermelles i duraven molt de temps florides.
El Lui, un cop tranquil·litzat, va comprendre els motius del perquè van falsificar el roser i els va proposar arribar a un acord.
L’acord consistia en el fet que si cada primavera en George li portava la primera rosa que florís del roser, ell no li faria cap mal a l’Ariel. I així va ser. Cada any, en George i l’Elena li portaven la rosa juntament amb l’Ariel i el drac els regalava un llibre.
PREMI MILLOR POESIA
Asier Guirado Neiro
LA CONTAMINACIÓ
La contaminació està en acció,
els Pols s’estan desfent,
els animals s’estan morint
i les ciutats d’aigua s’aniran cobrint.
La gent que no recicla gaire
ha de saber que mata el món.
Una manera d’ajudar,
és el cotxe evitar.
Als grans països i ciutats
costa més respirar,
l’aire dolent predomina
i l’atmosfera contamina.
Si no cuidem el planeta
la gent a poc a poc es morirà,
per això és primordial
el nostre món no maltractar.
PREMI ACCÈSSIT POESIA
Miguel Ángel Mendo Martínez
ELS SOMNIS
Tots tenim somnis,
poden ser dolços o foscos,
però tots són diferents.
De vegades teus, d'altres meus,
alguns més abstractes i alguns menys,
però tots tenen un punt en comú,
són una finestra al cor.
Personals, brillants, infinits...
Són com la música,
no tenen barreres ni fronteres.
De vegades fan por,
però si parlessin,
et dirien:
Cada persona del món
m'interpreta com vol.
Visions, supersticions, descans...
Però, el que de veritat importa
és que els somnis
fan feliç la gent.
GRUP B (de 13 a 14 anys)
PREMI MILLOR POESIA
Nacho Chaves Cosano
TU
De petit et vaig conèixer,
sempre et vaig valorar,
sempre per mi vas ser important,
encara que jo per tu no fos rellevant.
D'ençà que et vaig conèixer,
en tot em vas ajudar,
sempre em vas recolzar,
encara que per tu mai vaig ser important.
Sempre em vas protegir,
em vas estimar molt com a amic,
però per mi vas ser molt important,
encara que no t'adonessis pas.
M'ajudaves a lluitar contra les adversitats,
em defensaves com si fossin germans,
em protegies de tots els mals,
i tot això sempre t'ho vaig valorar.
I ara que hem crescut t'ho dic,
amb tu sempre ha estat especial,
vam començar com a amics,
i ara crec que m'has començat a agradar.
Encara que no sentim el mateix,
per tu arribaré a matar dracs,
i tot per intentar aconseguir
un desitjat i somiat final.
GRUP C (de 15 a 18 anys)
PREMI ABSOLUT (poesia o narració)
Jeaneth Costa Da Silva
ONES ENUTJADES
Ni el teu record em salvarà. Hi ha sorolls a les meves entranyes, crits. De les cordes penja el violinista. La ciutat castiga amb el silenci. Transparent, la teva ànima. Veig el dimoni reflectit en les teves mans. La sorra talla com espases. La muntanya mai no tornarà a pujar, ara baixa feroçment. Les ones enutjades mosseguen els peixos. El meu cor fogueja en escoltar el teu nom. Gats i gossos copulen entre ells. Les meves venes volen sortir. La fulla del ganivet em narra prosa. La sang blava embolica el meu cos.
Em trobo en un laberint sense sortida, on les parets són claus, i cada vegada es van fent més estretes. Vull caure del precipici per poder començar a volar amb llibertat. Trencar les cadenes sagnants que em retenien. Besar la mort. Contemplar la radiant bellesa de les flors pansides. Témer la roja llum del sol.
I, amb tot, vull tornar-te a veure.
PREMI MILLOR POESIA
Cristina Casares Muñoz
EL VALS DEL 39
Entre plors i metralles,
pols i deixalles,
sang i batalles,
pa negre i baralles;
balla la Vida,
balla la Mort.
Tant rufians i canalles
com tristes pobretalles
amb tristes rondalles
i falses rialles
ballen al compàs
del vals del ‘39.
Cors units per l’esperança a les seves acaballes.
Ànimes vibrants de por, ànimes vibrants d’agalles.
Els records de temps feliços ja són antigalles;
tots saben que de les guerres queden sempre romanalles.
I balla la Vida
i balla la Mort.
PREMI MILLOR NARRACIÓ BREU
Andrea Camp Campos
XUCLA I VEURÀS
Quan era petita m’encantaven les piruletes. M’agradaven moltíssim i recordo que el meu gust preferit era el de poma. La boca se’m fa aigua només de pensar-hi, i segur que a tu també.
Però no només m’agradava el seu gust, també m’agradava pensar en el seu significat i amb què podria comparar-les.
Un bon dia d’estiu, amb 10 anys, ho vaig descobrir. Vaig saber amb què comparar-les.
Vaig descobrir que nosaltres, les persones, els éssers humans, som com piruletes. La gent ens tria només pel nostre embolcall, sense saber com serem per dins. Només pensant en la mínima idea que transmet el nostre exterior, creient que l’interior serà com s’imaginen, sense tan sols tastar-nos.
Ens utilitzen fins a escurar-nos, fins a l’ànima, fins al pal.
I el llencen.
Perquè ja han xuclat tot allò bo que teníem a dins.
Perquè ja ningú vol la nostra realitat nua.
Crua.
Sense cuirassa.
Sense embolcall.
GRUP D (majors de 18 anys)
PREMI ABSOLUT (poesia o narració)
Olaia Casanova Pegalajar
AMIGA INCONDICIONAL
Què faria jo sense tu? Amiga meva,
la meva confessora personal.
Una relació d’amistat longeva
que espero que no arribi al seu final.
Què faria jo sense la teva llum?
Que m’il·lumina en qualsevol instant.
S’ha convertit en el nostre costum
que et parli mentre tu et quedes mirant.
Quan no coincidim et trobo a faltar,
i és que la teva bellesa em captiva.
Llàgrimes per somriures pots canviar.
Sempre amb una mirada comprensiva
escoltes, només et falta parlar.
Lluna, tu ets la cura més efectiva.
PREMI MILLOR POESIA
Rosa Juncadella i Urpinas
PREVALDRÀ LA VERITAT?
El meu pare i la meva mare sempre ens deien:
Feu bones obres i la veritat estarà amb vosaltres.
Però actualment veiem que la injustícia perdura,
Es recolza amb fets inventats, que neguen la veritat
I fan mal als qui treballen pel bé de la humanitat.
No podem perdre l'esperança, però estem tristos.
Veiem persones justes que s'esforcen pel be comú,
Treballant amb desig per una Catalunya millor,
I fa temps que estant empresonats o exiliats,
Lluny de la seva família i privats de llibertat.
No volen que els diguem presos polítics i ho són.
Estan a la presó abans de fer el judici,
I alguns s'han exiliat per no ser empresonats...
Hi ha dirigents corruptes passejant amb el cap alt
I amb molts anys sense presó, han quedat lliures del tot.
Perquè a alguns mandataris molesta tant el llaç groc,
I els cartells que reivindiquen, buscant una solució?
Deixeu la vostra enveja i odi i s'acabarà l'enrenou,
Farem un nou referèndum, amb presos lliures del tot,
Haurem d'acceptar el resultat i tornar a ser amics tots.
Mai perdem la esperança d'una Catalunya millor!
PREMI MILLOR NARRACIÓ BREU
Pol Carbonell Tena
UN DIA MÉS, UN DIA MENYS
—Desperta’t, que encara que no sigui de dia ja no et permeto dormir més —li va dir una veueta dins seu.
La Teresa es va llevar. No tenia gaire clar quin dia era ni per què portava penjant del coll un collaret gris amb un botó vermell, però se’l va deixar posat. Després d’anar al lavabo es va dirigir cap a la cuina. Llet amb magdalenes a les cinc del matí. Li van cridar l’atenció els colors fosforescents del calendari penjat a la paret.
—Ara has de fer la creu sobre el dia 23. Oh! 23 d’abril, Sant Jordi!
Sempre li havia agradat molt aquest dia. Però ja feia onze anys que no era tan especial. Des de la mort sobtada del seu marit, ni aquest ni cap altre dia ja no havien tornat a ser mai com abans. Se sentia com si una part d’ella se n’hagués anat amb ell i la resta s’hagués quedat amb els que encara l’estimaven.
De cop li va venir a la ment el seu net, en Pau. Li compraré un llibre com cada any, va pensar.
—Corre! Ves a l’entrada a veure quants cèntims tens al moneder, que si no hauràs de passar pel banc.
Immòbil al mig de l’entrada no recordava què hi havia anat a fer. Amb molta delicadesa va enretirar una mica la cortina de la finestra i es va quedar observant la poca gent que passava pel carrer.
—Trobo que per ser hivern van poc abrigats.
Ring! Ring!, va sonar el telèfon.
—Digui?
—Hola, mama, soc la Núria, ja estàs llesta? Et passem a buscar d’aquí a dos minuts per anar a dinar.
La Teresa va abaixar el cap per mirar què duia posat. Es va sorprendre en veure que la roba que portava ja era l’apropiada per sortir al carrer.
—En quin moment me l’he posada? —va pensar—. I tant, filla! Fa estona ja que us espero!
Les petites mentides quotidianes s’havien convertit en el seu escut de defensa. Les deia sense pensar, per sortir del pas i aparentar que el seu cap encara funcionava amb normalitat.
Els dinars familiars s’havien convertit en un espai on intentar passar desapercebuda. Les frases tan seguides, les paraules estranyes o els canvis bruscos de tema eren dificultats que ja no podia superar. Així que el seu cap, irremeiablement, desconnectava de la conversa i viatjava al passat, recordant cançons de quan era petita:
En un pueblecito me contaron
una historia llena de emoción,
una historia que solucionaron
las campanas con su ding-dong...
Una pregunta inesperada la tornava a l’immediat present:
—Mama, que no t’agrada l’arròs? Ja sé que no em queda igual que quan el feies tu, però es pot menjar, no?
Va mirar el plat i va veure que mai es podria acabar tot l’arròs que encara hi quedava.
—Be, és que he esmorzat molt i m’ha tret la gana.
—Va, mama, si ja són quasi les tres de la tarda. Has de menjar una mica més.
—No, no, posa-m’ho en un tupper per sopar.
—No et convidaré més a dinar si cada cop que vens menges dues cullerades i prou. Em fas patir i al final t’acabaré portant al metge perquè sigui ell el que et digui que has de menjar més. Jo ja estic cansada de dir-t’ho i no em fas cas.
Durant uns instants només es va sentir el soroll de les forquilles repicant als plats.
—Iaia, que ja has felicitat el tiet?
—Per què, que és el seu aniversari?
—No, dona, no, que avui és Sant Jordi.
—Ah, clar, sí, sí, ja me’n recordava. Després el felicito.
Es va quedar callada, observant-los. Se li omplia el cor d’orgull quan veia la família que feia tants anys havia creat i que ara ja navegava sola, sense ella. En moments com aquest el més dur no era veure que ja no era capaç de recordar, sinó recordar que ja no recordava res.